|
Seguint amb el procés de treball, a la planxa
s’hi poden fer reserves, per deixar zones mes
pàl·lides o delicades, i tornar a atacar espais
determinats; es a dir, es procedeix per sessions
que poden ser múltiples, tantes com facin falta
per acabar un bon treball. Al final es neteja el
vernís de la planxa i es procedeix a la
impressió.
L’aiguafort no exigeix pressió manual en la seva
execució, com el burí o la punta seca, la funció
de la punta es només descobrir el vernís
protector de la matriu, i l’esforç manual de
tallar en profunditat, es substituït per l’acció
del mordent que es el que incideix i ataca el
metall. Però es necessari apuntar que, encara
ser una tècnica molt còmoda, es alhora molt
sensible a qualsevol errada com pot ser la
neteja de la planxa, la distribució regular del
vernís protector i la seva qualitat, la
concentració del mordent, la temperatura
ambient, etc. La experiència es, en aquest cas,
la veritable mestra, principi de multitud
d’activitats, però de forma molt evident en
aquesta de la pràctica del gravat al aiguafort,
on s’hi pot comprovar, a mes, que el rigor
químic científic no es pas infalible en la seva
aplicació artística.
El traç i línia del aiguafort mirats amb atenció
i augmentats òpticament, presenten un lleuger
tremolor o irregularitat que l’hi donen una
vibració especial i constitueixen una de les
seves particularitats. Així mateix, el creuat i
entrecreuat de línies produeix negres
profundíssims, de característiques pictòriques,
tal com es veu a tall d’exemple en els gravats
de Rembrant.
|
 |
