Desprès de eliminar i netejar la planxa de
qualsevol resta de vernís, es comença entintant
la superfície, procurant que la tinta penetri en
el interior de les talles mossegades pel
mordent. La tinta que s’utilitza comunament es
feta amb oli de llinosa i negre de fum o
pigments per les de color, densa i flexible, que
hom es pot fabricar o trobar en el comerç amb
molt bona qualitat.
Estesa la tinta per tota la planxa, s’ha de
retirar l’excés sobrant de la superfície, per
deixar nomes la tinta del interior de les
incisions que son les que formen la imatge.
Aquesta operació de neteja i eliminació de tinta
es realitza normalment amb gases de coto pels
gravats mes delicats o mes enèrgicament amb
draps de tarlatana
( gasa amb aprest). Si la neteja no es fa
completament, hàbilment es poden aconseguir
diferents efectes amb la veladura que deixa la
tinta al voltant de les incisions, remarcant o
difuminant el traç de zones determinades, com
podem trobar per exemple, en
Whistler al s. XIX.
Per la estampació en diferents colors,
existeixen diferents mètodes, el mes tradicional
a la “poupée”, amb una sola planxa entintada per
zones amb diferents tarlatanes, una per cada
color, que sempre dona resultats una mica
diferents a cada estampa degut a la
impossibilitat de controlar exactament els
límits entre els diferents colors, i que fan que
cada gravat sigui gairebé peça única.
També es pot obtenir un gravat en color, per
estampació de diferents planxes, una per color
superposades en acurat registre per aconseguir
que cada color es mantingui en el seu lloc.
Mes modernament, per un sistema ideat per S.W.
Hayter que l’hi dona el nom, treballant la
planxa en diferents profunditats de traç i
entintant cada part amb rodets de diferent
duresa per cada color, per aconseguir que amb
una sola planxa s’hi puguin encabir diversos
colors.
