Prèviament, abans de començar el treball de
estampació s’han de fer els bisells a la planxa,
operació que consisteix en realitzar per la part
superior de la planxa i pels quatre cantons uns
petits desnivells de 45º aproximadament, per tal
de facilitar la entrada de la planxa i el paper
entre el cilindre i la platina del tòrcul,
evitant que els cantons vius del metall tallin
el paper o els feltres de protecció. Els
bisells, una vegada estampats provoquen una
marca en el paper deguda a la pressió del
tòrcul, la petjada o cubeta, que es un dels
trets característics del gravat calcogràfic i
que en cap altre tècnica del gravat es pot
trobar.
2- El paper De molta importància per la estampació d’un gravat es el paper, d’unes qualitats molt concretes d’acord amb la carga de tinta que ha de rebre i la pressió que haurà de suportar la seva superfície amb la pressió del tòrcul. A mes de la qualitat de la matèria primera s’ha de procurar que tingui altres propietats, com ara, resistència, que depèn de la llargada, entrelligat i elasticitat natural de les seves fibres, que normalment, a occident son coto, lli, o cànem; porositat, a fi de rebre correctament la carrega de tinta damunt la seva superfície; adaptabilitat, a la pressió del tòrcul per seguir la impremta del traç de la planxa entintada; i si en porta, la quantitat de cola, que li dona resistència, el fa mes dur i l’hi resta adaptabilitat.
Per una correcta estampació el paper ha de quedar humit al interior i mes sec a la superfície, per aconseguir-ho, se’l ha de deixar en remull, escorre’l, assecar amb paper secant les cares exteriors, i passar-l’hi un raspall amb energia per tal d’obrir el porus, tot i això, deixant a l’experiència el grau exacte d’humitat del paper que pot registrar moltes variacions segons, la fibra, la cola, i el tipus de paper, la temperatura i d’humitat ambient, etc.